Tres estilos de respuesta: buscando la asertividad
La gent entra en relacions amb els drets humans bàsics a través d'uns estils de resposta: passivitat, assertivitat i agressivitat.
Jakubowski-Spector
L'acte de defensar els drets humans bàsics sense violar els drets humans bàsics dels altres se'n diu assertivitat (Jakubowski-Spector, 1973), és un estil de resposta que reconeix els límits entre els propis drets individuals i els dels altres i opera per mantenir estabilitzats aquests límits.
Quan un dels seus amics li demana a en Joan que li deixi el seu nou cotxe esportiu per a un viatge, podria donar diferents respostes:
Seria dir "sé que necessites un cotxe per al viatge, però l'esportiu és massa valuós per a mi per deixar-t'ho". En Joan ha estat capaç de respectar el dret del seu amic de fer la sol·licitud i el seu propi dret de negar-s'hi.
Els dos estils de resposta alternatius a l'assertivitat representen una incapacitat per mantenir adequadament els límits entre els nostres propis drets i els de l'altra persona.
Té lloc quan un permet que els seus propis límits siguin restringits. En el cas d'en Joan, una resposta passiva hauria estat deixar el cotxe, per por que el seu amic el pogués percebre com egoista o desconfiat i passant la resta de la tarda pensant que desitjava no haver-ho fet.
Té lloc quan una persona invadeix els límits dels drets individuals d'una altra persona. L'agressivitat, en el cas d'en Joan, podria sonar una mica així: ¡doncs, no!, o ¡m'estàs prenent el pèl! Amb aquesta resposta en Joan estaria violant els drets de l'altra persona a la cortesia i al respecte.
La persona passiva
No defensa els seus propis drets, respecta els altres, però no es respecta a si mateixa. No confonguis una persona passiva amb una persona indiferent. La passiva tracta sobretot de complaure les altres persones per no ser rebutjada.
Són del tipus: "El que jo pensi o senti no importa. Importa el que tu sentis o pensis", "Cal ser estimat i apreciat per tothom" o "si dic el que penso els altres s'enfadaran amb mi".
Són freqüentment de frustració, impotència, culpabilitat i baixa autoestima, ansietat i por.
Són insegurs: vacil·lacions, volum de veu baix, bloquejos i silencis. Sovint hi ha queixes no manifestades cap als altres del tipus: "és egoista i s'aprofita de mi". Quan ja no pot més pot experimentar "explosions" agressives bastant incontrolades com a resultat de l'acumulació de tensions.
La persona agressiva
Defèn els seus drets de manera excessiva, no respectant els altres i freqüentment generant conflictes per aquest fet. Li falten habilitats per relacionar-se amb la deguda "sensibilitat" o empatia.
Són del tipus: "Si no soc fort els altres s'aprofitaran de mi", "L'important és aconseguir el que jo vulgui", "Hi ha gent dolenta i vil que mereix ser castigada".
Solen ser de fàstic, sentiment d'injustícia, soledat i abandó, baixa autoestima, frustració i falta de control.
Són agressius i provocadors: contacte visual desafiante, cara tensada, to de veu elevat, interrupcions i parla tajant.
La persona assertiva
Sap respectar els altres sense deixar de respectar-se a si mateixa. No pretén entrar en l'esquema de guanyar o perdre en la relació amb els altres, sinó en: com podem arribar a un acord favorable per a ambdues parts?
La seva manera de pensar reflecteix elements més racionals, actuant de forma més adaptativa a la seva vida i circumstàncies.
Són més estables i controlats que els de les persones inhibides o agressives i, com a resultat d'això, el seu sentit d'autonomia, autosuficiència i autoestima és elevat.
No són reactius: ella és conscient del tipus de resposta que vol donar i actua en consonància.