La consulta amb un professional de la Psicologia serà de gran ajuda.
En aquest apartat veurem alguns aspectes que es treballen amb la víctima, a més de l’ajuda que se li proporciona perquè pugui adonar-se per si mateixa que els conflictes originats no han estat per culpa seva sinó per culpa de l’agressor i pel tipus de relació establerta amb aquest, l’ajuda en la presa de consciència sobre els mecanismes que utilitza l’agressor (vistos a la unitat 2), l’ajuda en la millora de l’autestima, etc.
Si partim del fet que la dona víctima deixa de ser propietària dels seus pensaments i el seu psiquisme està invadit pel de l’agressor, podrem comprendre que deixa de tenir un espai mental que sigui propi, per la qual cosa un canvi des de l’interior d’ella mateixa és poc probable. L’ajuda exterior és necessària per poder posar fi al domini i d’aquí la importància psicoterapèutica per part dels professionals.
La psicoteràpia escollida haurà de permetre que la víctima es lliuri d’aquest domini i d’una relació alienant, perquè només així podrà recuperar la seva pròpia existència, la que va perdre.
El professional que proporciona ajuda ha de tenir en compte dues habilitats essencials:
És important posar en pràctica la anomenada escolta activa o escolta empàtica, una de les habilitats més importants de la conducta asertiva i una forma altament efectiva d’afrontar les barreres de la comunicació relacionades amb la víctima. Escoltar activament implica posar tots els mitjans al nostre abast per aconseguir entendre el que ens volen dir, mostrant a més interès en allò que la víctima vol transmetre, a més d’una conducta de col·laboració amb ella en la seva tasca de comunicar.
A més, cal tenir paciència, ja que les persones triguen a comprendre allò que han acceptat com a normal durant anys.
A continuació revisarem breument tres nocions psicològiques sumament importants, les quals cal treballar amb tota víctima de maltractaments: autoconcepte, autoimatge i autoestima.
L'autoconcepte es va desenvolupant al llarg de la infància, essent durant l'adolescència quan es complica en aparèixer noves capacitats cognitives, canvis físic-sexuals i psicosocials (noves maneres de relacionar-se amb l'entorn, família, amics..., noves exigències i demandes per part dels altres –ja no és un nen–, presa de decisions sobre el seu futur, etc.). L'adolescent ja ha de reconèixer-se amb un passat, un present, unes metes, desitjos i un futur. Per a això és adequat i aclaridor preguntar-se: qui sóc, què vull ser, quines coses considero importants i valuoses, quines idees, valors i creences mantinc, etc.
L'autoconcepte comprèn al seu torn l'autoestima i l'autoimatge.
Aquesta última, la autoimatge, es refereix al coneixement que un té de si mateix, les seves característiques o descripcions personals.
D'altra banda, la autoestima és l'autoavaluació de les qualitats que un posseeix, basant-se en l'autoimatge i en els valors de la seva cultura. Així doncs, l'autoestima és un conjunt de valoracions i sentiments que es tenen sobre si mateix.
Segons Palacios, l'autoestima pot tenir valors positius o negatius: «quan la distància entre les dades de la realitat i les nostres aspiracions i desitjos és curta o inesistent, el signe és positiu; en canvi, quan percebem que el que hem aconseguit o el que som capaços de fer està lluny de les nostres metes i il·lusions, el signe pren un valor negatiu».
Expressió d'autoestima positiva
Si estic demanant a la meva parella que canviï les seves idees sobre la religió o el racisme, que deixi de beure tant, que faci esport, que..., el més convenient és que canvii de parella perquè tal com és no em pot fer feliç, encara que m'agradi.»Com orientar-se cap a un bon raonament?
El retret a la no reacció
A moltes dones se'ls retreu no saber reaccionar, però cal que quedi clar que no és una cosa justa ja que cal comprendre que l'únic que fan és aprendre a desenvolupar estratègies d'adaptació davant la violència.
Moltíssimes dones es queden fins i tot a mig camí, no volen seguir suportant la violència però tampoc disposen d'estratègies per saber com marxar, d'aquí la importància de l'ajuda exterior.
D'una manera o altra, el sofriment i el malestar provoquen que les persones es tornin més vulnerables a aquest tipus d'errors de pensament i per això cal conèixer en què consisteixen perquè d'aquesta manera els propis professionals de la salut n'usin conscients i així detectar-los i corregir-los.
Aquest tipus d'errors funcionen de manera gairebé automàtica, ja que es generen de tal manera que la persona ni tan sols és conscient d'haver-los generat. Aquest tipus de pensaments generen alts nivells de malestar cosa que apareix associada a formes errònies de pensar. I és que aquest tipus de pensaments descansen sobre creences que formen part de l'esquema mental que la pròpia persona té sobre la seva vida.
Detectar el pensament i trobar la creença
Quan es detecta un pensament d'aquest tipus en la víctima és fonamental trobar la creença fonamental que el sustenta, ja que si s'aconsegueix corregir, tant el pensament com la creença en la qual es basa, l'efecte positiu serà molt més gran.Vegem alguns dels errors cognitius més freqüents, els quals cal detectar i evitar:
Pensar en termes de blanc i negre
Minimitzar els aspectes positius i maximitzar els aspectes negatius
Atendre només a una part de la informació
Filtre mental
Catastrofisme
La intuïció és imprescindible com a sistema d'alarma intern que no està contaminat per l'exterior, ens permet detectar situacions que requereixen la nostra alerta.
Tipus d'expressions
Sol ser identificat amb expressions com: «Fixa’t que m’ho imaginava!», «Ja deia que allò no em semblava normal!», «Hi havia alguna cosa estranya en ell que em feia mala espina!», «Ho intuïa!...».La intuïció actua abans que siguem conscients de la situació o que tinguem totes les dades. Si no fem cas de la intuïció ens estem enganyant i fins i tot podem arribar a disculpar o justificar una conducta que, potser, sempre hem criticat. El pitjor és que en el cas que ens ocupa, la dona creu que amb el temps i amb la seva ajuda canviarà. Tot i que la seva intuïció la fa sentir incòmoda perquè la seva parella beu tant, i ella no ho veu normal, fins i tot sap que no hi ha justificació perquè begui d’aquesta manera, tanmateix decideix no fer cas de la seva intuïció. A més, coneix el tema dels alcohòlics i sap que és una malaltia amb una cura difícil i costosa, encara que sembla que no utilitza aquests coneixements per sortir d’aquesta relació que, gairebé amb tota seguretat, li comportarà problemes. I això que la seva intuïció l’adverteix del perill.
La intuïció ens adverteix, és com un far a la costa de nit, i hem d’aprendre a escoltar-la i a fer-li cas. Si no fos així, una part de nosaltres s’estaria enganyant o, pitjor encara, podem córrer riscos que hauríem pogut evitar.
Podem intuir el perill que ens adverteix que alguna cosa no va bé o que passarà alguna cosa dolenta o estranya. Per això es recomana:
«Cal escoltar-se a un mateix/a, cap sentiment apareix perquè sí, sense més. La intuïció apareix com a resposta a alguna cosa i actua en el teu benefici, l’has d’escoltar.»
Relacionat amb la intuïció hi ha el fet de fer entendre a la dona que no pot canviar l’agressor.
Moltíssimes dones es mantenen en una relació d’abús perquè esperen que l’agressor canviï. Però aquesta esperança està generalment infundada, la víctima s’autoenganya perquè pensa i espera que la persona estimada acabi canviant de conducta, però això és una cosa que no passarà.
En absència d’una intervenció de la justícia o d’un programa terapèutic, els homes que agredeixen les dones continuen fent-ho, almenys durant els anys següents. Com més greu sigui la violència, menys probable és que s’aturi. Quan ja existeix la violència abans del matrimoni, llavors generalment continua durant la convivència. I quan aquesta violència és severa, gairebé mai s’atura.
D’altra banda, l’agressor no manifesta càrrec de consciència quan humilia o colpeja; ell no se’n penedeix, ja que —sol dir-se a si mateix— «ella» (la seva parella) no li ha deixat una altra elecció, i fins i tot pot pensar que ho fa pel bé de la relació o, el que és pitjor, pel seu bé.
El canvi de l’agressor
La persona violenta no canvia per si mateixa; és molt rar que després d’anys d’exercir maltractes es reconegui culpable de cap delicte o consideri que les seves accions són reprensibles; més aviat tendeix a culpar la víctima, a fer responsable aquesta de les escenes de violència ocorregudes.
Durant les primeres etapes de la relació podria dir-se que transcorre fonamentalment un tipus de control possessiu. És important ensenyar a la dona com reaccionen davant de l’amor que pot sentir ella cap a altres persones. Els molesta en excés l’afecte cap a familiars, amics i fills. Els gelos d’aquest tipus pràcticament apareixen en tots els homes violents. Per això el naixement dels fills desemboca moltes vegades en episodis violents. Ells senten que ja no tenen tot l’afecte, que el nadó se n’endú la major part, que estan desatesos i, per norma general, són incapaços de gestionar adequadament la situació.
Desitgen tot el temps de la dona, pensaments i devocions per estar segurs del nostre afecte.
Aprovecha lo que ya has aprendido y completa tu formación en el curso de Afrontamiento e intervención con mujeres víctimas de violencia de género
Este sitio utiliza cookies propias y de terceros con fines analíticos anónimos, para guardar tus preferencias y garantizar el correcto funcionamiento del sitio web.
Puedes aceptar todas las cookies, rechazarlas o configurarlas según tus preferencias utilizando los botones correspondientes.
Puedes obtener más información y volver a configurar tus preferencias en cualquier momento en la Política de cookies
