Quan l estímul que ha activat una reacció desproporcionada i repetitiva (RDR) s'extingeix, el comportament anòmal i destructiu comença a debilitar-se.
En aquesta fase recordes l'enuig, les llàgrimes vessades, les reprensions, les queixes, el menyspreu, les absències, els insultos, les amenaces, el silenci incòmode, les ironies, els desdenyiments, les evasives... i, naturalment, el dany que has ocasionat a altres éssers i a tu mateix.
Això et converteix en un inculpat, és a dir, algú que ha de ser jutjat.
Si entones el mea culpa, tot el teu ésser es deprimeix pel por inconscient de ser castigat.
De fet, la autocrítica destructiva que produeixes («sóc idiota, sóc mala persona, qui em mana ficar-me on no em criden...») és la forma que tries per mortificar-te i expiar la teva infracció.
En la millor de les situacions, fas un munt de promeses encaminades a corregir la conducta que consideres impropia
«No ho tornaré a fer», «he de ser més constant, pacient, flexible, generós, fort...».
Activar un procés de reeducació és positiu.
El motiu és que les emocions que reprimeixes es van fent cada vegada més poderoses i, sempre que sorgeix un estímul pertorbador, tornen a prendre el control sobre la conducta i et condueixen a una altra RDR.
Una altra conseqüència derivada d'atribuir-te la culpa és que et pots deixar arrossegar per la tristesa fins al punt d'enfonsar-te en una profunda melancolia, deprimir-te i emmalaltir.
En aquesta ocasió el que fas és transformar l'estímul extern que ha provocat la teva RDR en un enemics imaginari.
Tots els conflictes que vivim els éssers humans, a l'escala que sigui, tenen aquesta base comuna de culpabilitat no reconeguda.
Si ets una persona religiosa, potser et confesses o supliques a Déu demanant-li clemència. També pots demanar perdó a les persones o als éssers a qui has perjudicat.
En ambdós casos, estàs delegant en altres el poder de alliberar-te del teu sofriment i creant la il·lusió de ser salvat per ells.
Aquesta actitud produeix relacions de dependència i no t'ajuda a madurar.
La pràctica de posar-te en mans dels altres (déus o homes) per alliberar-te de la teva angúnia et proporciona cert alleujament, però, en el fons, et genera molt autorebuig.
Poses bona cara quan en realitat estàs enfadat, intentes ser fort quan et sents vulnerable, dius que sí quan vols dir que no, aparentes simpatia quan estàs tens...
En comportar-te d'aquesta manera, deixes de ser autèntic i, a nivell inconscient, sents que t'estàs traint a tu mateix.
Aprovecha lo que ya has aprendido y completa tu formación en el curso de Gestión emocional en el entorno laboral
Este sitio utiliza cookies propias y de terceros con fines analíticos anónimos, para guardar tus preferencias y garantizar el correcto funcionamiento del sitio web.
Puedes aceptar todas las cookies, rechazarlas o configurarlas según tus preferencias utilizando los botones correspondientes.
Puedes obtener más información y volver a configurar tus preferencias en cualquier momento en la Política de cookies
